Comentaris llibre Bruixa de Dol

Comentari DIVISA:
A traves d’una imatge ens esta comentant la seva personalitat, un imatge es una metàfora que s’imagina visualment. Ens diu que esta emmarcant un espai de cel, per tant esta mirant el cel i acotant-lo en un marc i amb aquest espai de cel el penja en una paret i sota del cel posa el seu nom. Amb això vol dir que a totes les seves obres posarà el seu nom per que sapiguem qui las ha escrit.
Posa en nom a l’obra per saber qui l’ha escrit però també per dir que ella existeix i es una dona artista.
Esta dividida en 4 versos, estan fets de diferents síl•labes, son lliures, la seva rima també es lliure per tant es un poema totalment lliure.

Conclusió: Es una declaració de principis de signar la seva obra per que quedi ven clar qui ha escrit la obra i que es una dona.



Comentari foc de pales I:
Aquesta obra te influencia del romancero gitano de Federico Garcia Lorca i sobretot de la composició anomenada reyerta.
En dos versos anomena la paraula aigua 3 vegades i desprès diu que sobre aigua set, això es una metàfora, els ganivets suggereixen mal ,dolor venjança i a sobre els ganivets son negres i així marca mes la connotació negatiu del ganivet al ser negres es reforcen.
L’albera es una classe de planta , la protagonista esta a la ribera del riu a la nit ja que els ganivets son negres i esta esperant l’alba, es tornen a repetir els 2 versos de la primera estrofa, desprès diu que passa una barca franca de remer, amb un foc de pales que baten el vent, diu que els rems van batent però no portava remer, els rems estan batent al vent no a l’aigua.
La barca portava la lluna i diu que els ganivets es clavaven a la lluna, per tant vol dir que claven els ganivets al romanticisme.
Ella es troba sola esperant l’arribada de l’alba un nou dia diferent, es una nit plena d’amenaces i on encara que ella estimes a algú aquest amor no seria fructífer ni gratificant per que hi ha camins que l’escanyen.

Estructura:Hi ha 10 estrofes 5 de les quals son quartetes i 1 tornada de dos versos que es va repetint al llarg de la poesia.
Els dos primers versos de cada quarteta repeteixen els 2 últims versos de la quarteta anterior.
Es tracta de versos amb rima assonant i que el nombre de síl•labes es de 5 (pentasil•labs) a les quartetes. Els versos de la tornada tenen 3 i 5 respectivament.











Comentari foc de pales II:
Ara no hi ha ganivets hi ha ullals, els ullals l amenacen com els ganivets i impedeixen que ella sigui feliç,l' escorpí que s’amaga sota la pedra es ella ja que era escorpí,ella sota les pedres s’amaga per que hi ha alguna cosa que no vol ensenyar, reprimir el desig de ballar per que si els demostra els ullals la desganaran, això representa els desitjos feministes i els ullals son els masclistes o opressors.
La pluja ara es una cosa que igual que el aigua es va estenent ja que sigui poc a poc, però a mesura que va pujant cap a la cambra però es va enfilant per una escala sense barana, perillosa, amb això vol expressar que es un desig sotmès a molts perills.
Per tant aquesta composició també te diferents imatges que recorden les obres oníriques dels avantguardes, això no es escriptura automàtica però en recorda perquè va canviant d’imatges constantment.

Estructura.
Te 4 estrofes de 3 versos cadascuna, els versos son tetrasíl•labs i la rima es assonant, el segon vers de la 1 2 3 estrofa rima. Els que rimen son assonats.




Comentari foc de
pales III:
Foravilers significa que es gent que esta fora de la vila, es una escena campestre, aquí parla de que ella i una mic estant menjant ametllons en un prat, el moment del dia es a la tarda estant robant una fruita fora de la vila hi ho han pres d’un hort sense porta ni tanca, la tarda es una tarda de escola, ells escriuen una lliçó, la lliçó de la vida, els nois estan amb la bata de la escola i esta tacada de tinta.




Comentari foc de pales IV:
Hi ha una primera trobada amorosa que es dona a la cuina hi ha metàfores molt clares les tovalles serien els llençols i els gots de vi la sang, desprès la lluna es trenca perquè aquí al últim vers hi ha una mica de por per que pensa que la relació no la convé.
Hi ha versos heptasíl•labs i rimen els parells de forma assonant per tant recorden la mètrica d’un romanç.













Comentari foc de pales V (Brida):
La brida es una corda que serveix per frenar els cavalls, això extrapolant-lo a les persones son unes limitacions que poden venir de qualsevol lloc, la fira es un gran mercat i antigament les fires eren també presentacions de productes nous, per exemple als pobles es mostraven coses relacionades amb el camp.
La fira dels folls es una fira de boixos i diu que estaria disposada a anar, els llavis oscats son llavis marcats en vertical.
Ella parla de si mateixa en masculí, la raó mes important es per la mètrica dels versos que tots tenen 6 i si posa les coses en femení ocuparà més, un tragines es un home que no s’està mai quiet i sovent transporta objectes, ella es veu cabalgant amb un cavall sense brida, per tant es veu anant per tots els llocs sense cap mena de limitacions.
L’esquer es l’ham, se li enganosa l’ham i no pot escapar, l’arrapa l’amor, esta enamorada, no es una mor dolç sinó es un amor amarg, ella s’ha enamorat d’una persona que la fa patir.
Quan diu que ella es de l’altre riba vol dir que com ara "es de la otra acera".
Ella vol fugir de les cadenes que l’empresonen i son les regles socials, el call es un carrer i es antigament on vivien els jueus. Ella s’escapa d’aquestes cadenes i sempre troba una sortida.

Tenim una composició de 3 estrofes i entre elles hi ha estrofes de 2 versos, la majoria de versos son de 6 síl•labes i algun de 4, el poema esta construït amb versos d’art menor i tenen una rima dels versos parells i els impars queden lliures, tots aquets poemes s’assemblen molt entre ells.
Sembla que sigui una cançó





Comentari Tombant:
Tombant es el títol de unes alteres poesies i esta introduïda per una dita anònima.

Comentari Tombant I:
El poema va de que una persona surt al balcó ,es tracta d’una escena molt casolana situada en un moment concret del calendari, sembla un diari personal i ens explica una escena en forma d’anècdota i que quan surt veu flors, això sembla una introducció a els dos últims versos, que vol dir que no sortia al balcó fa temps per que anava darrera de les persones que l’agradaven i no tenia temps per fixar-se al balcó, les altres coses pot ser els seus interessos politics i en les seves classes.

La forma es de 2 estrofes la primera amb 9 versos i l’altre amb 2 i en aquest cas els versos son tots lliures no rimen, no tenen la mateixa mesura i te mes de prosa poètica que no pas de poesia.






Comentari tombant II:
Tombant significa girar i això amb la biografia de l’autora vol dir que va canviar el seu itinerari i canvia per un camí que no es normal. Maria Mercè Marçal va deixar la seva parella masculina i fa un gran canvi a la seva vida.
Sembla que l’estigui parlant a la tristesa ja que li diu que es vesteixi d’una roba que li pugi canviar una mica el dia. Ha d’anar al ball del carnestoltes, el ball de disfresses, anirà ella disfressada al ball però realment no es refereix al carnestoltes sinó es refereix a la vida en si ja que es com si es poses una mascara per enganyar a algú o dissimular alguna cosa, el carnestoltes el balla de la vida al qual ella va disfressada, hi aquesta vida que per ella es trista, que duu llàgrimes.
Aquí l’autora ha de dissimular la seva corrent i la seva tristor i ha de ballar el ball de la vida com fa tothom.

Forma:
La poesia te 8 versos d'art menor, no hi ha rima ni cap tipus de mètrica.



Comentari tombant III:

Com un peix sense bicicleta es una similitud entre una dona sense home, aquí ens parla que no te cap amor i que esta sola.
Es una composició molt curta formada per 5 versos, en aquest cas son octosíl•lab i nomes el quart es de 4 síl•labes.




Comentari tombant IV:

Un rostoll es el marge dels prats que no es conrea re i que els pagesos les cremen.
La rella es un instrument del camp i serveix per tallar.
En aquest poema parla de la mort que ho crema tot, la mort que fa desaparèixer la vida i l’autora demana que la mort que no es tallin uns arbres.
Amb els arbres del canal vol dir que deixeu que la gent visqui com millor els hi semblin.







Comentari bruixa de dol XIII:
Es un sonet i per tant es poesia culta.
Bruixa de dol esta format de XIII sonets i el 13 es el numero que relacionem amb la mala sort, no es casualitat que aquesta part de bruixa de dol tingui 13 composicions els dos temes fonamentals que giren al voltant de bruixa de dol es la solitud, d’aquest hi ha un exemple on diu "al meu cau solitari".
E tancat el llibre on l’oliva fa dia per tant es un lloc amagat i solitari.
Aquí parla de dues plantes que estan oblidades i san fet malbé, això a passat que ha canviat la lluna, la lluna representa el amor però aquesta lluna cada vegada mes es va substituint per un mirall, el mirall ens reflecteix la nostra imatge i per altra es un vidre impenetrable.
Secretament escriu com diu amb l’aranya ho fa d’amagat perquè ningú se’n assabenti, la aranya es una personificació de ella mateixa.

El primer tercet té un encavalcament tenim dalt el verb i sota el complement directe, al primer vers del 1 tercet hi ha una interrogació retòrica en que l’autora interpel•la a una segona persona a continuació hi ha una metàfora, ella es l’arbre mal ferit i es ella perquè esta ferida d’amor ja que es secret, no es pot donar a conèixer... es a dir que ella conserva encara l’amor per l’altre persona. L estany es un mirall ja que es reflecteix la seva imatge. Quan guarda el mirall ja no es veu la seva imatge, aquesta imatge esta travessada d’agulles perquè representa el dolor, aquest poema acaba amb la tristor i el dolor.
En conclusió, tenim una bruixa de dol que es ella, que viu solitària a un cau, que viu de nit a les fosques en secret, igual que una aranya que viu on no hi viu ningú, el seu amor s’ha convertit en cendres malgrat que ella segueix vivint, es un amor trist que li desapareix de les mans com si tingues fulles secàs a les mans.

La forma:Es un sonet de literatura culta, esta formada per dos quartets i dos tercets de versos d’art major al primer quartet tots tenen 10.Al segon tots el versos tenen 10 síl•labes i això passa a tota l’obra.
La rima es A BB A, ACCA, D EE, D FF, per tant es una rima creuada amb els quartets i als tercets rimen els primers versos amb els dos tercets i el altres rimen entre ells





Foguera Joana:
Son 9 poemes amb xifres romanes, alguns poemes tenen un gran contingut eròtic, son poemes molt curts i el que pretén aquesta autora es abocar imatges eròtiques etc que habitualment amb protagonitzat els homes en la cultura occidental i els integra en una poesia totalment femenina.
Hi ha metàfores eròtiques freqüents en la poesia occidental com ara veurem.


Foguera Joana II:
Es una poesia molt eròtica, la petxina i la resta d’animals son símbols fàl•lics, al poema li diu al home que li faci el amor i que vol estar junts fins la matinada.
"Dóna’m la sal" vol dir que es que ell es la sal dels seus plats que ell fa que a ella li agradi això.

Forma:Es una sola estrofa de 7 versos de diferent nombre de síl•labes i els versos no tenen cap rima, hi ha apel•lació en 2 persona a questa amic en els 2 primers versos , en els dos següents fa una pregaria i al darrer vers expressa un desig.
Foguera Joana III:
Aquí aquesta dona porta un vestit estampat amb flors i recorda a la roba dels anys 70,"Els meus pits són dos ocells engabiats" es una metàfora ja que els pits estan tapats amb el vestit, ell la esta tocant vestida però quan es queda nua, ja que el desig fa que et treguis el vestit, ara els pits son dos peixos, en el moment àlgid de la relació amorosa els pits no tenen tanta importància.

Forma:
Hi ha 2 estrofes la 1 de 3 versos i la segona de 4.
El primer vers té 11 síl•labes i res no té rima.




Foguera Joana IV:
Aquí hi ha un altre home el qual es el seu contrincant i li va posant trampes pel plaer.
Hi ha paradoxes com enemic dolç

Forma:
Te 4 versos, la majoria tenen quatre síl•labes i hi ha un de 6.



Comentari Foguera Joana V:
El poema explica que vol llibertat i que no vol dependre de ningú com diu on posa "avui guardaria el llangardaix a la gàbia".
També diu que vol seguir els camins que el deliri li marca i que els vol fer molt lentament.
Crec que aquest poema parla de la seva corrent sexual.
La acció esta situada a la nit.

Forma:
Aquest poema te 9 versos lliures sense rima ni cap mètrica constant.




Foguera Joana VI:
Aquí no surt el llangardaix aquí el protagonista es la espasa i diu que no aguantaria 3 batalles seguides però això no vol dir que no sigui una joguina molt dolça.


Comentari Foguera Joana VII:
A aquest poema crec que explica de quan s’enamora duna altra dona ja que diu "t’he obert les set portes del castell" i narra quan deixa al seu marit perquè diu "he llençat l’anell a l’aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre."

Forma:Es una poema amb sis versos sense rima per tant son lliure si no te cap mètrica.



Comentari Bruixa de Dol III:
El mirall reflecteix la imatge de M.M Marçal hi veu la solitud. Aquest poema tracta de solitud. Vol trencar el mirall perquè el que veu no li agrada.
Ella ens parla de la seva solitud i tristor en que ella es troba. La lluna riu mentres que els núvols son negres. El cel esta de dol ell també te dins una nit (negre, dol , tristor).
Cada vegada esta mes ensorrada dins ella mateixa.
En les ultimes dues estrofes parla de que llença la seva tristor i que decideix canviar i llença tot el que li fa mal.

Estructura

La primera part:

Contè:

-La Divisa

-Foc de pales I,II,III,IV,V

-Tombant (XII)

-Fogera Juana (IX)

-Bruixa de dol (XIII)

La major part de versos son d'art menor i rima asonant per tant no son cultes i esl de bruixa de dol son sonets amb versos decasíl·labs.

Temes:

Segueixen una cronología:Des dels records d'infantesa, la seva primera relació amorosa, la desfeta de la relació, el comnpromis i la presa de conciencia del fet de ser dona, i el pas del jo i de la solitud cap al nosaltres feminista i solidari.

La segona part

-Avui les fades i les bruixes s'estimen

-Els nuvols duien confeti a les butxaques (8)

-Sense llops ni destrals (6)

-8 de maig.

La major part d'aquesta segona part estan dedicats.

Caracteristiques principals

·Segons l'entrevista, vol trobar una veu propia que es vasi en la tradicció literària catalana de les fades i les briuxes.

·La felicitat fugaç, efimera de la relació amorosa en el mostre context social.

·L'antagonisme complex i avivalent entre homes i dones.

·Intenta expresar la vida quotidiana de les dones de manera individual i col·lectiva, posant enfasi en la seva solitud també expresa la solidareitat que s'estableix entre les dones

FORMA:
En aquesta obra utilitza el sonet, cançó i formes diverses.

Lobra es pot distribuir en dues parts la primera es més extensa i la segona mes reduida,i tant a la primera com a la segona part primer hi ha esl poemes amb una forma i una metrica més polpular i despres els sonets.

Títol:
Al títol fa un homenatge a Josep Vicenç Foix i a la seva orbra "sol, i de dol" i a una cançó tradicional i popular que es "Plou i fa sol".


Sol, i de dol

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Plou i fa sol

Plou i fa sol
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol;
les bruixes porten dol.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.

Bruixa de dol

DIVISA

Emmarco amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret.

Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota.

Foc de pales


II

La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.

Sota les pedres
l’escorpit
balla que balla.

La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.

L’escala fosca
del desig
no té barana.


V
BRIDA

A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria

traginer de cançons
en cavall sense brida.

Tombant

Una dona sense un home
és com un peix sense bicicleta
Anònim


I

Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota una pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva, plantats d'atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d'alegria de la casa.
I el gessamí, que si se'm mor, no se'm mor.

Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d'amors i d'altres coses.

II

Bon dia, tristesa.
Vesteix-te de setí!
Pinta't al front
els núvols i la lluna
i anem al ball
que ja s'atansa l'hora!
Carnestoltes duu llàgrimes
de colors a la galta.










III

Com un peix sense bicicleta
cerco el meu cor entre les ones.
Alço la copa on mor la lluna
en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.


IV

La mort crema el darrer rostoll.
I aparia la rella.

No talleu els arbres del canal!


VI

De primer van foradar-me les orelles
i de llavors ençà duc arracades.
No prengueu aquest bosc per una alzina.


IX

Les hores dansen
sobre la meva pell
i ve la solitud
de peus menuts,
sense sabates...


X

Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.

El vent de març juga a matar
i me la torna.

El meu cor l'entoma.


XII

Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.

Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Foguera joana

*
Amic, et citaré al cor d’una petxina.
Petit ocell, ajoca’t en el pit de l’onada.
Dóna’m la llengua, amor. Dóna’m la sal.
I dóna’m també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s’enfila per l’herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l’alba.


*
Els meus pits són dos ocells engabiats
quan els teus dits els cerquen
per entre les fulles i les flors del vestit.

Però quan fulles i flors cauen a terra
-que el desig porta dalla!-
són dos peixos que et fugen de les mans
en les crestes nevades de la mar.


*
Avui tancaria el llangardaix en una gàbia.
I que fos la festa dels dits,
la dansa de l'heura a cau d'orella,
la tendresa de la planta dels peus,
l'or negre de cella i de l'aixella.
Seguiria els camins que el deliri oblida
amb pas molt lent
com el del bou que llaura
aquest paisatge de lluna gitana.


*
Si algú em deia que la teva espasa
no enduraria tres guerres,
-ni tan sols tres batalles seguides!-
li reconeixeria el fet
sense gens de recança.

Però si algú gosés dir
que hi ha joguina més dolça
sobre la terra,
que li caiguin de cop totes les dents
per mentider!


*
Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.

Bruixa de dol

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.


III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.


IV
INTERLUDI ROMÀNTIC

Amb el ventall em defenso de tu.
Abaixo els ulls, com la dama d'abans.
Però sense saber-ho i sense mans
et faig senyals amb el gest oportú.

Tanco el ventall, i em crema la mirada.
Duc un petó menut al cap dels dits
que et cerca enjogassat. A la postada
dels bibelots he amagat els neguits,

i de sobte s'estimben, de tant vent
que fan, pintats, ocells i violetes.
El vespre, avergonyit, fuig de puntetes.
La nit truca a la porta tendrament

i em cega amb pluja de bona saó
mentre els follets surten en processó.


VII

El mag m'espera a frec de l'envelat
i jo arribo amb la bruixa del casal
on visc amb mi, i amb l'ombra del meu mal.
A voltes sense mi, i amb l'ull fadat.

La solitud l'he duta de bracet
i la passejo per aquests paratges.
Metgia em duu la nit, com un secret:
farina d'alba en amargants beuratges.

¿Quin vell molí moldrà l'hora del dia
en què he trobat suport per al meu braç?
La pastaré amb llevat de melangia.
Però sabré encetar, deserta, un pas

de ball amb mi, i el mag per companyia,
com una barca sola a la badia.


XI

En bosc amarg cavalca un vent salvatge.
¿Quin rou talla les ungles del cavall
i retorna les herbes de l’estrall?
No hi ha destrals que esbranquin el paisatge.

Sense penons i franques de guiatge
les hores donen esperons al gall
i destrien la lluna del mirall
quan ve la nit i se’ns endú d’ostatge.

Barques d’amor incendien la platja
i obren camí, sense ombra d’escandall.
Lluny de tot seny, i a frec de l’estimball,

clavo la xarxa en la carn de l’onatge
per prendre els ulls al mar, en el redall,
i heure-li el cor en el mateix viatge.


XII

Els teus llavis. La fruita. La magrana...
Àngel rebel, tot olor de gingebre.
Atrapa'm pels replecs d'aquesta febre.
Vine amb verdor de pluja. Sargantana

que em fuges pels cabells, sense frontera,
al bat del sol, ales d'ocell nocturn!
Serves per cor la Lluna o bé Saturn
i, als ulls, un tast de boira matinera.

El teu cos mineral. Sal. Vi. Maduixa.
Com una serp, cargola't al meu ventre
i cerca'm, amb verí d'amor, al centre.

Tu seràs un gat negre. Jo una bruixa.
Ens fitarem errants, i en el desvari
la lluna, cega, encendrà l'escenari.


XIII

Bruixa de dol, al meu cau solitari,
he clos el llibre on l'òliba fa dia.
A trenc d'oblit s'esquera la falzia
i el gessamí al tombant d'aquest llunari.

Amb pas furtiu, per fosc itinerari,
l'aranya ha pres altre cop el casal.
Cendra d'amor assenyala el portal.
Però la lluna em dicta que despari

el decorat -veus?, l'arbre malferit
serva a l'escorça la teva divisa-.
I em cita al fons de l'estany sense brisa.

Torno el mirall al calaix de la nit
i esborro el rastre, travessat d'agulles.
Se'm bada als dits la tristor de les fulles.

Avui les fades i les bruixes s'estimen

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s'estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l'enllà, on les ombres s'animen.

És que han begut de l'aigua de la Font dels Lilàs
i han parlat amb la terra, baixet, arran d'orella.
Han ofert al no-res foc de cera d'abella
i han aviat libèl.lules per desxifrar-ne el traç.

Davallen a la plaça en revessa processó,
com la serp cargolada entorn de la pomera,
i enceten una dansa, de punta i de taló.

Jo, que aguaito de lluny la roda fetillera,
esbalaïda veig que vénen cap a mi
i em criden perquè hi entri. Ullpresa, els dic que sí.

Els núvols duien confetti a les butxaques

*
(Vaig desar a l'armari
aquell núvol més a menut,
el que duia confetti a les butxaques,
Però, ai!... les arnes no dormen.)


I

A l'Anna Costa

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.

La mar guarda un cor d’estrella
a l’avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.

L’arc del silenci tibat,
i, per sageta, l’estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.

Com un secret d’aigua verda
els teus dos ulls m’han mirat.


II
CANÇÓ DE SALTAR A CORDA

La pluja és una bruixa
amb els cabells molt llargs.
Cascavells li repiquen
tota la trena avall.

A la nit, si venia,
ho fa sense avisar,
estalzim a la cara
i el vestit estripat.

Si fa córrer l'escombra
conillets, a amagar!
amagats que seríem
que no ens atraparà.

Darrere la cortina
fem-li adéu amb la mà.


III

A Magda Marçal

Magdalena,
lluna plena,
qui t'ha fet
lo mal del peu?

Corre, lluna,
que t'empaita
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
on has perdut
lo didal?
ai, quan brodis
boires baixes
amb l'agulla
et faràs sang!

Magdalena,
lluna plena,
vora mar
perds los esclops,
quan t'afues
matinera
amb l'onada
a retaló.

Magdalena,
lluna plena,
tens l'escombra
al cpa del llit,
per fugir-hi
en la ventada
sota l'ombra
de la nit.

Magdalena,
lluna plena,
cabellera
fins al peu.

Corre, lluna,
que t'atrapa
la guineu!

Magdalena,
lluna plena,
duus estels
al davantal
i els escampes
fora vila
lluny de casa
i de l'hostal.

Magdalena,
lluna plena,
no perdis
lo mocador:
fes adéu
a la masia.

Corre, lluna,
amb l'onada
a retaló!


IV
VELLES CORRANDES PER A LA PEPA

A Pepa Llopis

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l’espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s’hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s’hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.

Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l’entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.

Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,ç
com la vela del veler
entre la pluja i l’onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del cellerç
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!


VI

A Fina Llorca

Jo conec una fada que es diu Fina
-flor de taronger,
que camina de puntetes
-ai, la flor de tarongina.
Viu amb un ós de pelussa i una nina
-flor de taronger,
i una palma a la finestra
-ai, la flor de tarongina.
L'acompanya el cargol i la caragolina
-flor de taronger,
de lluny l'aneguet lleig
-ai, la flor de tarongina.
Penja els estels al cel de la cortina
-flor de taronger,
jardins a les parets
-ai, la flor de tarongina.
Duu papallones en una paperina
-flor de taronger,
i n'escampa pels carrers
-ai, la flor de tarongina.
Si menja safanòria i sal marina
-flor de taronger,
flaons, cócs de maçana
-ai, la flor de tarongina.
Conjura el moraduix, també la clavellina
-flor de taronger,
el romaní i la menta
-ai, la flor de tarongina.
Que algú li canti amb so de mandolina
-flor de taronger,
corrandes enllunades
-ai, la flor de tarongina
Un barrufet li pren la mantellina
-flor de taronger,
i li barrufa al voltanty
-ai, la flor de tarongina
Mes ella té una vareta que domina
-flor de taronger,
la calma i la tempesa
-ai, la flor de tarongina
Quan us clavi l'esguard i us digui: Vine!
-flor de taronger,
fugiu, que us fadarà
(com m'ha fadat a mi).
-ai, la flor de tarongina
Jo conec una fada que es diu Fina.


VIII
CANÇO DE FER CAMÍ

Per a la Marina

Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

Sense llops ni destrals

IV
CEL NEGRE

Per a l'Assumpta

L'esvoliac fa nit a la lluerna.
Però la pluja em diu que tens raó.
Té, partim-nos la poma en un racó
on no arribi el glaç de la galerna.

Arreu hi ha murs i torres de defensa
i al caire d'aquest cel manen destrals.
Hem travessat el torrent fosc per guals
marcats, amb peus menuts sense remença.

I a les palpentes hem topat l'escut.
Sabrem refer camins, pel viu de l'ordi?
Si no, no hi ha terme per al llagut

que encén tardors amb mots de llibertat.
La lluna nova, saps?, diu que et recordi
que el NO d'avui du un SÍ a l'altre costat.


TRÍPTIC PER A UNA QUIMERA

Per a Ina, d'un any estant

2

Ralet, ralet... Paraules petitones.
Zapz? La Maiameixè t’eztima finz al cel!
Besar-te els ulls és fer volar un estel
en un bosc sense llops ni destrals. Te n’adones?

Cuca de fanalet, al ràfec de l’orella
hi he arribat amb l’amor humit de serení.
Penyora aquest joc, duré, demà al matí,
braçalets de petons a cada manuquella.

Cerquem tresors menuts, amagats endebades.
I què, si ens hi perdíem per set anys teraranys!
Per obrir la magrana tancada sense panys
ens hem calçat als dits els peücs de les fades.

I hem alçat, a l’esqueix de l’hora violeta,
una festa d’olors amb la trena desfeta.

Vuit de març

*
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.

Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
el fregall i els bolquers.

Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.

El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

Biografía Maria Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal al 1952, circumstancialment a Barcelona.
De ben jove comença a escriure els primers poemes, tot i que en castellà, ja que la seva formació, a causa de la dictadura, fins aleshores havia estat en aquesta llengua. Però influïda pel moviment de la Nova Cançó comença a escriure els primers versos en català.

Es llicencia en Filologia Clàssica.Passa una etapa qualificada per ella mateixa com a "mística", on pren contacte amb comunitats cristianes de base i dóna classes a grups obrers.
Durant la dècada dels setanta —una etapa especialment intensa des del punt de vista personal i col·lectiu— participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesia i per on passen escriptors aleshores joves com Miquel de Palol, Xavier Bru de Sala, i editors com Àlex Susanna i Miquel Alzueta, a banda de promoure la descoberta de Miquel Martí i Pol com a poeta i de donar suport a empreses de traducció tan importants com la de les Faules de la Fontaine i el volum de Les Flors del Mal, de Charles Baudelaire, a càrrec de l'escriptor Xavier Benguerel.

El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions.

Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular, no només per la seva obra poètica, sinó també pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets. També participa en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol, nom inspirat en el seu poemari.


Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare.


Fa una incursió en el camp de la narrativa infantil, conjuntament amb Glòria Puig, amb el conte "La disputa de fra Anselm amb l'ase ronyós de la cua tallada". La narració "Viratges, reminiscències", inclosa en el llibre Barceldones, suposa una de les seves primeres incursions en el món de la narrativa. Això l'anima a escriure una de les seves obres més emblemàtiques, la seva única novel·la, La passió segons Reneé Vivien, fruit de la fascinació que al llarg dels últims anys ha exercit sobre ella Renée Vivien, escriptora anglesa d'expressió francesa que va viure a París a principi del segle XX.

Aquesta novel·la li aporta una pluja de premis, el primer dels quals és el Carlemany (1994), però el segueixen el Premio de la Crítica (1995), el premi Crítica Serra d'Or (1995), el Joan Crexells (1995), el Prudenci Bertrana (1995) i el de la Institució de les Lletres Catalanes (1996). Representa també la seva consolidació com a narradora, tot i la seva classificació inevitable com una de les poetes més reconegudes de la literatura catalana dels últims temps.


Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora.